La manca d’accés a un habitatge adequat, l’ocupació cada vegada més precària i unes lleis migratòries excloents són tres dels fenòmens que expliquen perquè el nombre de persones sense llar augmenta a tot Europa, fins i tot en països que experimenten un fort creixement econòmic.

Tradicionalment les polítiques en matèria de sensellarisme s’han centrat a donar resposta a l’emergència derivada de la manca o pèrdua de la llar. La visió del fenomen com una situació transitòria o d’emergència, provoca respostes vinculades a la urgència, amb una atenció enfocada sobretot a resoldre la manca d’un sostre en el qual resguardar-se de les adversitats meteorològiques o davant els riscos per a la integritat física que viuen les persones en situació de carrer. A partir dels anys 80, les ciutats europees van apostar per l’obertura d’albergs col·lectius on les persones podien anar a passar la nit. Actualment, i malgrat la millora i evolució dels centres, les polítiques públiques se segueixen enfocant en gestionar el problema oferint llits i allotjament de manera temporal, tot i que per a les persones que han passat per una situació de carrer, el posterior accés a un habitatge o una solució residencial estable és cada cop més difícil.

Allotjar més gent no garanteix l’accés a un habitatge adequat i tampoc frena el flux de persones que, després de llargues trajectòries d’exclusió social, acaben vivint al carrer. Sense polítiques de prevenció, el sensellarisme es converteix en una problemàtica que creix i que bàsicament s’aborda des d’organitzacions socials i municipis.

La cruesa de la situació de les persones que es queden sense llar, o al carrer, obliga a desplegar mesures per atendre-les i donar-los suport en la reconstrucció de les seves vides i autonomia, però quan les polítiques se centren a solucionar l’emergència s’obliden que la prevenció és part de la clau, com ho és en molts altres camps com la medicina o la seguretat.

Què és la prevenció en el sensellarisme?

Encara que per a la majoria de la població la paraula “prevenir” implica quelcom positiu, no sempre està clar què volem dir quan parlem de prevenció i en concret en l’àmbit del sensellarisme. Per poder treballar-hi, i aportar solucions, hem de tenir clar què és exactament el que es vol prevenir, quines intervencions o accions són necessàries, quines correlacions cal establir entre aquestes intervencions i el sensellarisme, i identificar qui és l’organisme responsable per a aquesta prevenció.

En l’àmbit de la salut pública se sol parlar de tres tipus de prevenció. La prevenció primària, enfocada a evitar malalties o danys a través de reduir els riscos causants o de contagi. La prevenció secundària, enfocada a aquelles intervencions que tenen lloc just després d’un contagi o un diagnòstic, amb l’objectiu de prevenir la progressió o conseqüències pitjors. I finalment, la prevenció terciària, que és aquella enfocada a reduir la recurrència d’alguns símptomes o problemes de salut en persones que ja han emmalaltit.

El model de prevenció de la salut pública no només domina tots els camps de la medicina, sinó que ha estat adoptat per altres disciplines com la seguretat, l’educació o el treball social. Teòrics clau en sensellarisme com Culhane, Pawson, Burt o Shinn també han adaptat el model de prevenció de salut pública sabent que, tot i que encara no hi ha resultats, és clau per reduir el fenomen. Implementar mesures de prevenció primària ens porta a enfocar-nos en les causes estructurals que porten a les persones a viure al carrer, en infrahabitatge, en habitatges sobre ocupats o a haver d’accedir a equipaments dissenyats per a persones sense llar. A través de la prevenció secundària podem identificar aquelles persones en risc i susceptibles de quedar en situació de sense llar. Famílies amb rendes baixes, dones que pateixen violència de gènere, o treballadors pobres serien alguns dels col·lectius en risc. Finalment, a través de mesures de prevenció terciària podem assegurar-nos que aquelles persones que han aconseguit sortir d’una situació de sense llar no tornin a caure-hi, reduint així la reincidència en el sistema d’atenció a persones sense llar.

Sant Joan de Déu Serveis Socials i el sensellarisme

Tot i que la prevenció ha de començar abans que la persona arribi a una situació de sense llar, les entitats socials seguim operant com a gestors del problema sense opció a incidir i treballar sobre les causes que provoquen aquestes situacions. Tradicionalment a Sant Joan de Déu Serveis Socials, Barcelona ens hem enfocat en la prevenció secundària, donant allotjament i acompanyament social a través de centres residencials i habitatges d’inclusió, tots ells de caràcter temporal.

Després d’anys d’experiència sabem que en molts casos les causes que van portar a les persones ateses a estar en situació d’exclusió residencial segueixen existint un cop deixen el centre. La pèrdua de treball, una petita recaiguda en problemes de salut o la manca de vinculació al nou barri d’acollida poden ser suficients perquè les persones tornin a quedar en situació de vulnerabilitat i sense llar.

Un dels nostres objectius és revertir de manera permanent la situació de les persones que arriben als nostres centres i per a això cal complementar els programes d’habitatge i centres residencials amb programes de prevenció que detectin a temps situacions de vulnerabilitat sobrevinguda i puguin incidir sobre elles. Per a això vam decidir començar l’any 2017 amb un programa anomenat Externs a través del qual, no només acompanyem a les persones en el seu procés de sortida, sinó que oferim suport tant de temps com sigui necessari per aconseguir que les persones que han passat pels nostres centres no hagin de tornar mai. A través del programa podem detectar les causes que porten a les persones a situacions de vulnerabilitat i incidir-hi a través d’acompanyament, ajuts per pagar el lloguer o suport en la recerca de feina, entre d’altres.

L’any 2018 vam acompanyar a 37 persones des del programa Externs de les que cap ha tornat a quedar en situació de sense llar, el que ens mostra un indicador real de l’eficàcia del programa i de l’eficàcia d’invertir en elements de prevenció.

Aquesta és la prevenció que per ara està en mans de les entitats. Però també és la nostra funció saber que hi ha altres mecanismes de prevenció que podrien posar-se en marxa des de les institucions: un parc més ampli d’habitatge per a ús social, una millor coordinació entre administracions perquè ningú surti dels serveis sanitaris o penitenciaris sense tenir un lloc en el qual viure i recuperar-se, més mecanismes de comunicació i cooperació entre serveis socials de diferents municipis o la millora de la protecció social de les persones excloses del mercat laboral són part de la clau de l’èxit en la lluita contra el sensellarisme.