'Una economia per al 99%', article de José María Vera a El Periódico de Catalunya

20170117_economia99_JMVera_oxfam_elPeriodico 17.01.2017 | Article de José María Vera, director d’Oxfam Intedrmón, a El Periódico de Catalunya

La desigualtat disminueix el creixement, frena la lluita contra la pobresa i trenca la cohesió social

El nou informe anual d’Oxfam Intermón sobre la desigualtat al món arriba a la conclusió que la riquesa se segueix concentrant. També en països com Espanya, on hi ha creixement econòmic, aquest s’acumula en els estrats que ja són rics. Diners criden diners. Avui més que mai.

I va ràpid. Si fa un any eren 62, aquest ja només són vuit les persones que tenen la mateixa riquesa que el 50% més pobre de la població mundial. El nombre de milmilionaris creix, també a l’Àsia i l’Àfrica, mentre que la renda del 10% més pobre del món tot just va pujar tres dòlars a l’any en els últims 25. En els pròxims 20 anys, 500 persones deixaran als seus hereus una riquesa equivalent al PIB de l’Índia, amb 1.300 milions d’habitants.

¿Per què no es fa res més que afirmar que sí, que la desigualtat és un gran problema? El consens és unànime excepte en un grup d’economistes ultraliberals que neguen una realitat estadística que es reflecteix al carrer. El Banc Mundial i l’FMI, milionaris i executius, líders polítics d’esquerra i de l’extrema dreta triomfant. Tots consideren que la desigualtat extrema és un dels reptes més importants de les nostres societats, que les fa invivibles, que arruïna l’esperança. Són legió els que ja se senten fora del sistema o amenaçats de ser expulsats, mentre observen com una minoria exerceix una desmesurada influència per trucar els daus a favor seu. La desigualtat disminueix el creixement i el fa insostenible, frena la lluita contra la pobresa i trenca la cohesió social. Si algú encara es pregunta per les raons de la desafecció envers la democràcia i la política tradicional que repassi aquests informes.

Per ara, l’extrema dreta està tenint èxit a l’aportar solucions falses, encara que creïbles per a una bona part de la població. Els culpables són els altres, els obrers explotats lluny o refugiats i immigrants que ens venen a robar el que és nostre. Aquesta competència entre vulnerables que tan bons rèdits dona als que juguen al joc de triler i oculten la bola d’or, la seva.

De fet, és la captura del poder per part d’una reduïda elit el que impedeix que es prenguin mesures contra la desigualtat de forma significativa. És inexplicable que es mantinguin paradisos fiscals on amagar els recursos que haurien de finançar la salut i l’educació de tots. Ens queixem amb raó de grans empreses, esportistes i altres acabalats que redueixen la seva aportació a la societat a un mínim escandalós. No obstant, no oblidem que són els governs els que mantenen territoris i pràctiques pirates i els que dissenyen la normativa que permet utilitzar-los. Dos terços de la inversió que arriba o surt d’Espanya ho fa a través d’algun dels 15 principals paradisos fiscals.

El sistema tributari està esbiaixat, i Espanya és un exemple de recaptar poc i malament, amb el regressiu IVA com a únic impost que ha crescut arran de la crisi. En el costat de la despesa també es garanteix la seguretat de qui més té a través del rescat de bancs o empreses que han invertit en infraestructures i no s’emporten el que creuen merèixer. Els informes d’Oxfam demostren que això passa a tot el món i en sectors diversos.

Tampoc s’entén que no es plantegin mesures que frenin les bretxes salarials dins d’empreses i cadenes de valor. El CEO d’una empresa tecnològica índia cobra 416 vegades més que un treballador mitjà a la mateixa empresa. Els productors de cacau rebien el 18% del seu valor en els anys 80, avui només el 6%. La baixa qualitat de l’ocupació a Espanya i la bretxa salarial, començant per la de gènere, pesen cada vegada més a la balança de la desigualtat, i deixen pobres cada vegada més treballadores. Si a la desocupació de llarga durada i a la subocupació de misèria s’hi uneix que les famílies han de gastar més en salut o educació, totes dues retallades per aquesta fiscalitat injusta, tenim traçat el camí de l’exclusió i la pobresa.

Les perspectives laborals en plena automatització digital, per més que es creïn llocs de treball d’alta qualificació, apunten a la necessitat de repartir més la feina i el salari, a més d’enfortir esquemes de protecció social com la renda bàsica universal.

Si no volem consolidar un món dual amb una majoria que queda fora o que s’aferra a la vora del plat hem de passar del consens sobre el problema a prendre mesures. Deixar el mercat per lliure només farà que la desigualtat es desbordi.